dilluns, 15 d’agost de 2011

15/8/11


Avui, la debilitat de la meua dona ha estat extrema. Asseguda a la cadira de rodes amb prou feines si es mantenia dreta. Hem tingut que lligar-la al respatller. Li he insistit en que es quedés estirada al llit. Però no ha volgut. Què pensaran els nens?... Que estàs malalta -li he dit- no n'és cap vergonya… Tu, que no fas sinó viatjar, i jo al llit totalment absent. No, Henri, no es mereixen tal cosa… No és la primera volta que em sorprèn la seua fortalesa. Jo que n'estic esgotat, tip, dels meus afers, i no me n'adone que ella em supera de bon tros.

Hem cridat al doctor Grey. M'ha dit el de sempre. Les crisis augmentaran en intensitat i duraran més i més. Sembla que la seua agonia va en proporció directa als meus negocis, als meus pecats. En el fons sembla que no sóc sinó un pobre moralista. Pecats, recompenses, malifetes, almoines, compensacions, l'eterna balança del bé i el mal. Com és possible que al capdavall encara continue creient en aquestes foteses? Però no ho puc remeiar, moltes de les meues accions obeeixen el dictat d'aquestes dèries. Quan li ho he fet veure al Grey, gairebé si deixa anar una rialla. Canviaria els meus negocis si demà ella és llevés del llit totalment sana… Això ho diu vostè ara, però si demà passés el que desitja s'adonaria que demà és un altre dia. No sé a què es dedica, ni vull saber-ho. Però una volta vaig estar temptat de cridar-lo per un assumpte prou delicat. I potser ho devia d'haver fet. Bé, no cal penedir-se del que no s'ha fet, oi?.

Grey és un cínic. Un metge que sap, i molt bé, de què estem fets. Deixant de banda el cervell, el fetge és sense dubtes la nostra víscera més espiritual -no es cansa de dir. És com un confessor que et va absolent dels teus pecats fins que un dia diu prou i t'excomunica. S'ha acabat la festa. D'això, que només faig que donar-li raons. Res em fotria més que una sentència de mort sense ningun tipus de delicte, o pitjor, pel que no he fet... Com la meua dona?... Sí. No s'ho prenga mal, Henri… Ja veu, doctor, arribem sense voler-ho al que jo li deia. Potser la meua esposa paga a bestreta els pecats d'altres…

I ja que parle de diners, se'ns estan acabant els estalvis. L'últim negoci ha fracassat. Per tant, tot i l'agreujament del seu estat de salut, tindré que absentar-me per una temporada. No tenim cap escapatòria. Som una mena de ninots sense destí.

H.V.

2 comentaris:

Concha ha dit...

em sembla que Verdu està abocat a l'abisme ... directament a la boca del llop i em temo que farà el pitjor, dóna una mica de por, ja veurem, el seu estat està al límit.
beset...i a veure que passa.

Lapsus calami ha dit...

Henri i Tom estan abocats a l'abisme sense remei, com tots aquells que pensen en solucionar els seus problemes o frustracions aplicant directament la llei de la Selva. Una altra cosa és el Díaz Grey. I de selves el que més sap és sense dubtes Dersú. Un bes.