4/8/11

Crec que els meus temors cap a V. eren totalment infundats. Me'n vaig adonar ahir, mentre érem al cafè fent una cervesa i va entrar l'inspector Maigret. No sé que és el que deu saber aquest beneit V., però em sembla que no és gens important. I la raó principal és que si els seus dubtes foren seriosos ja hauria anat a la policia, i cap inspector, i menys el Maigret, hagués comés l'error de deixar-se veure alhora. Conec a l'inspector Maigret, sempre has de conèixer l'enemic; bé, un dels teus enemics. Certament que és al meu darrere, tot i que no sap qui sóc. Les desaparicions i sobretot els cossos, que malgrat el meu esforç, s'obstinen en fer acte de presència a la realitat confosa del que anomenem quotidianitat, poden haver forçat al departament d'homicidis a demanar la participació del seu rastrejador més afamat. Coses de la literatura. Així que vaig intentar donar-li llargues a la visita de V., -no hi veig raó per a aplicar-li cap via ràpida- però va insistir tant, que no he volgut que sospités, a hores d'ara, el que no és. Només faltaria que creies que sóc gelós de l'interès purament anecdòtic que la meua dona té per ell. A més a més, va prometre'ns preparar un plat típic de la seua terra, i me'n va fer anar al Marché de la Cabane a comprar peix que vaig tindre que dur-me jo, quan amb prou feines suporte el sabor salobre del lluç cuit.

D'altra banda, el que em va deixar esmaperdut ha estat el coneixement que he fet d'un assassí jove, massa jove, insolentment jove. Els assassins ens reconeguem d'un cop d'ull. Almenys jo, en aquesta qüestió, mai vaig errat. La meua perspicàcia va desenvolupar-s'hi i madurar als negocis financers. Quan treballes amb un producte tan estúpid, mesquí i valuós com els diners, acabes arrelant a la teua ànima els tics de tots aquells per als quals només compten les plusvàlues. Tota la resta és prescindible, tal i com ho fan els assassins. M'ha inquietat el fet que ens ha estat observant al mercat. Què podia voler de nosaltres?... Fins que l'inspector, caigut del cel -perquè ni jo mateix podria dir per on ha vingut- s'ha posat a parlar en ell. Al principi, semblava que el Maigret hagués retrobat al seu fill pròdig i tanmateix quan ja s'allunyava, en tornar acomiadar-se del jove, ha clavat els seus ulls de gos coniller al cul del noi, i el rostre se li ha transformat en una bossa de plàstic com les que utilitzen per a recollir proves. Que tot i tindre la pipa fumejant, l'ha colpejat sobre el quadern de notes, recordant-me el similar costum que el doctor Grey té quan alguna cosa li preocupa.

H.V.