dimarts, 9 d’agost de 2011

9/8/11


El fangós sentor de la sequiola del costat arriba a casa amb l'obstinació i ritme del mar a l'arena. A diferència, però, de l'escuma marina, aquest flaire em pertorba retrobant-me una i altra volta, insistentment, amb el frustrant resultat del meu últim negoci. Negoci, tot s'ha de dir, on encara em queden massa fils per lligar. Aquesta dona de les joies i els bons de deute farà aparició estel·lar al moment més inoportú, ja m'ho ensume. I a l'inrevés d'aquell taüt, que brollant de la mar va salvar al narrador -call me Ishmael- de Moby-Dick, serà per a mi un dit acusador, una indicació flotant, una boia delatora, del que estic fent darrerament al món de l'empresa privada. La policia ha fet una crida a l'opinió pública per si de cas algú va veure una xica amb bicicleta passejant amb qualsevol per les voreres del riu la tarda del dimecres 3 d'agost del present. Ho diu una gasetilla al Miroir de l'edició vespertina d'avui. Dissortadament, dimecres vesprada, aquesta senyora i jo fèiem una volteta en barca pel riu, decidit com jo era a tancar definitivament els negocis que en dúiem entre mans. Però no va poder ser, i un aplaçament acabà imposant-se. Res preocupant mentre ella no llitja el periòdic i cride a la policia, esperançada amb el seu moment de glòria. Perquè, efectivament, vàrem veure a la noia, i acompanyada. Tot i que la distància ens impedís poder concretar gens sobre ni tan sols com era l'acompanyant, si home o dona, per exemple. De fet, l'únic que es distingia eren dues figures i una bicicleta. De segur, que ella mentirà. Donarà pèls i senyals d'aquell assassí -home, no cal dir que ho jurarà si és menester- tot i que d'esquena com era a la vorera del riu, amb prou feines si els va apreciar. Però dirà que anava en mi. I dirà el meu nom. I voldran parlar en mi. I jo, a tots els efectes aquell dia no era a París, sinó a Grenoble. I la cosa es pot enredar de valent. Bé, una visita sorpresa, per la meua part, podria tallar tot aquest enrenou de soca arrel. Tot sembla indicar que aquesta serà una llarga i feixuga nit.

Sí que ha estat feixuga la nit, a més de fastigosa i plena d'interrogants. Quan he arribat, ja era morta. L'he trobada estesa al pis de la cuina, amb el rostre totalment desfigurat, les faldilles aixecades i restes d'una o vaires ejaculacions a les cuixes. M'ha sorprès la porta entreoberta, i ja no m'he llevat els guants. Desprès el silenci. Un silenci pecaminós. Conec ben bé aquest silenci. Durarà fins que algun innocent faça el seu primer grit d'espant. He intentat mantenir-me completament al marge, però li he abaixat decorosament la combinació interior. Era mesquina i egoista, però de tant en tant vaig riure amb ella. Quants interrogants, déu meu. Qui se l'ha carregat? Tot sembla indicar el modus operandi de l'assassí de la noia del riu. Haurà aplegat a parlar amb la bòfia? Ens va descobrir l'assassí mentre fèiem la passejada en barca? Com ha sabut qui era ella? I jo, què sap de mi?... A l'horitzó comença, gairebé sense avisar, el nou dia. D'alguna manera, el sol mai no ha respectat el dol dels homes.

H.V.

2 comentaris:

Concha ha dit...

aquí se podría añadir la frase de aquella serie de la tele,en nuestra infancia¿es usted el asesino?...porque el misterio cada vez es mayor,con todos sus personajes y situaciones que "parecen equívocas"y ala vez reales...no sé ...beset.

Lapsus calami ha dit...

Cada vez estoy más confuso. Sigo con las traducciones. Un beso.