La vídua alpinista s'empassa amb la facilitat d'un caramel lliscant per la gola tot el que li dic. De fet, ella sembla la més interessada en creure-s'ho tot. A més, té poca curiositat pel meu passat. Crec que li dóna por preguntar, i que jo li mentisca. Així, sóc un home que ha triomfat als negocis invertint en borsa, i punt. Ni ella pregunta més, ni jo vull ampliar la meua vida cap enrere. Estic cansat de París. Tan gran. Tan sorollosa. Et sents tan solitari. I voldria establir-me a Grenoble.
I per què Grenoble? Doncs… -i ahí vaig errar-la en part- perquè m'agraden els paisatges muntanyencs. Vaig anar lent de reflexos, m'ho reconec. A qui se li acut parlar-li de muntanyes a la vídua d'un alpinista? A l'endemà ja m'havia equipat, amb tot el que guardava del seu benvolgut marit, per a trescar camins cap amunt, camins per avall. Però no n'hi ha mal que per bé no vinga. Les possibilitats que els precipicis i aquesta portentosa meravella de l'enginy humà que és el piolet em posen a l'abast em tenen encisat. Què fàcil serà desfer-se de tu, cabreta meua -que és com li dic carinyosament- arribada l'ocasió i només si és menester, és clar.
Només m'inquieta que a l'igual que no vol saber massa coses de mi, ella amb prou feines si deixa anar alguna coseta. I no n'estic per la feina d'invertir un temps i una energia valiosíssims que no em reporten guanys substancials. Diu que té una petita renda del seu marit. Però quant de petita és. O quant de grandeta. És propietària de la casa on viu, un xaletet d'estil suís molt bonic a les afores de Grenoble, però que diu ha hagut d'hipotecar per a fer front als deutes d'un familiar molt pròxim de qui no em dóna raó. El seu germà, supose; però vés a saber qui pot ser.
Hauríem d'intimar més, i més ràpid, però ella vol marcar un tempo que a mi m'està ofegant, curt de diners com vaig. Insisteix una i altra volta en que deuria comprar un xalet pròxim al d'ella que està en venda. És ideal per a tu, Henri. No dies que volies establir-te? Doncs és una oportunitat que no pots deixar escapar. Te'n penediràs de segur. Fes-me cas. I jo li dic desmaiadament que n'estic fart de viure sol. Que millor l'hotel mentre no trobe la meua ànima bessona. I ella riu discretament, com una adolescent vergonyosa a la que qualsevol li acaba de dir que ja és una doneta, i a la que en eixe mateix moment li fotria un cop de piolet a bell mig del seu cap del fàstic que em dóna.
H.V.
2 comentaris:
Verdoux es veu que segeix fent i pensant amb el mal com el seu motor imagine que haurá mes asessinats,pobre vidua encara que si alguna cosa el passa crec que ella se l'a cercat.beset.
I a mi que aquesta dona em fa por. Veges tu. si n'estic patint pel Verdoux. A vorem. Un bes.
Publica un comentari a l'entrada