diumenge, 4 de setembre del 2011

4/9/11


La vídua alpinista s'empassa amb la facilitat d'un caramel lliscant per la gola tot el que li dic. De fet, ella sembla la més interessada en creure-s'ho tot. A més, té poca curiositat pel meu passat. Crec que li dóna por preguntar, i que jo li mentisca. Així, sóc un home que ha triomfat als negocis invertint en borsa, i punt. Ni ella pregunta més, ni jo vull ampliar la meua vida cap enrere. Estic cansat de París. Tan gran. Tan sorollosa. Et sents tan solitari. I voldria establir-me a Grenoble.

I per què Grenoble? Doncs… -i ahí vaig errar-la en part- perquè m'agraden els paisatges muntanyencs. Vaig anar lent de reflexos, m'ho reconec. A qui se li acut parlar-li de muntanyes a la vídua d'un alpinista? A l'endemà ja m'havia equipat, amb tot el que guardava del seu benvolgut marit, per a trescar camins cap amunt, camins per avall. Però no n'hi ha mal que per bé no vinga. Les possibilitats que els precipicis i aquesta portentosa meravella de l'enginy humà que és el piolet em posen a l'abast em tenen encisat. Què fàcil serà desfer-se de tu, cabreta meua -que és com li dic carinyosament- arribada l'ocasió i només si és menester, és clar.

Només m'inquieta que a l'igual que no vol saber massa coses de mi, ella amb prou feines si deixa anar alguna coseta. I no n'estic per la feina d'invertir un temps i una energia valiosíssims que no em reporten guanys substancials. Diu que té una petita renda del seu marit. Però quant de petita és. O quant de grandeta. És propietària de la casa on viu, un xaletet d'estil suís molt bonic a les afores de Grenoble, però que diu ha hagut d'hipotecar per a fer front als deutes d'un familiar molt pròxim de qui no em dóna raó. El seu germà, supose; però vés a saber qui pot ser.

Hauríem d'intimar més, i més ràpid, però ella vol marcar un tempo que a mi m'està ofegant, curt de diners com vaig. Insisteix una i altra volta en que deuria comprar un xalet pròxim al d'ella que està en venda. És ideal per a tu, Henri. No dies que volies establir-te? Doncs és una oportunitat que no pots deixar escapar. Te'n penediràs de segur. Fes-me cas. I jo li dic desmaiadament que n'estic fart de viure sol. Que millor l'hotel mentre no trobe la meua ànima bessona. I ella riu discretament, com una adolescent vergonyosa a la que qualsevol li acaba de dir que ja és una doneta, i a la que en eixe mateix moment li fotria un cop de piolet a bell mig del seu cap del fàstic que em dóna.

H.V.

2 comentaris:

Concha ha dit...

Verdoux es veu que segeix fent i pensant amb el mal com el seu motor imagine que haurá mes asessinats,pobre vidua encara que si alguna cosa el passa crec que ella se l'a cercat.beset.

Lapsus calami ha dit...

I a mi que aquesta dona em fa por. Veges tu. si n'estic patint pel Verdoux. A vorem. Un bes.