Un altre assassinat a París. De xica a dona gran. D'innocència a obscenitat. Dues víctimes ben allunyades amb un epicentre comú: algú s'ha pres la molèstia de que semblen l'acció del mateix assassí. O potser sí que tenim un mateix homicida o homicides, que no veig clar l'acció d'una sola persona. I la raó principal és el que em va dir aquell vell del riu. Quan parlà de l'esquivament i d'un sacrifici al dintre del cobert que no volia conèixer. I açò li dóna una dimensió sempre inquietant en la qual no vull acabar de creure o entrar, com el vell amb el cobert. No comencem ara amb cerimònies diabòliques i coses per l'estil o perdrem l'esme.
Així, per no embolicar massa la troca, vaig anar a passejar-me i fer una ullada a les llibreries de vell. Seguisc amb la meua dèria dels Speculum i vaig conèixer a un tal doctor Grey que la comparteix. El matí va ser profitós. No només per la conversa sobre aquesta fascinació comuna, sinó perquè el tal Grey té tota la pinta d'anar pel la corda fluixa amb la seguretat d'un malabarista de la moral, és a dir, de moral equívoca. Té una relació molt particular amb la llibretera, l'Henriette, les seues mirades de complicitat així ho deixaven entendre, i ells no feien cap esforç per dissimular-ho. Aquesta noia és l'arxivera de la policia judicial. Potser ella també m'ha reconegut, tot i que fa temps que vàrem creuar-se en prefectura.
La hi vaig veure per primera vegada amb el cas de les bessones assassines, que ningú podia probar que ho foren, ni bessones ni assassines. Sempre tenien coartada preparada, és clar. I vàrem descobrir-les per una futilitat, per una coqueteria que elles mai de la vida hagueren cregut tan important, mentre una pentinava els seus cabells curts cap a la dreta, l'altra ho feia, tot i tenir el cabell idèntic, cap a la esquerra. Per tant no n'eren iguals, sinó més bé reflexos especulars. I jo em vaig adonar parlant amb els testimonis, i revisant les fotos dels expedients. Era com mirar a l'altra banda del cristall. Potser m'ajudà la meua afició als Speculum. Vés a saber. La ratlla al mig les hagués fet impunes. Les varen guillotinar, i amb tan mala traça que el botxí no sabia què cap corresponia a cadascú dels cossos. És que em feia nosa etiquetar les seues orelles, tan joves, tan guapes i tallar-les el cap com si foren porcs amb el plom, deia el pobre com a excusa. Si n'és d'important l'estètica que pots perdre el teu cap per a sempre mai. El mateix que si deixes que els teus ulls guanyen la partida i s'agenollen davant aquesta llibretera a temps parcial.
A.D.
2 comentaris:
mestic fent un poc de lío,normal ¿no?...el speculum potser tinga que veure amb tot açó...peró es que cada personatge mira la realitat un poc com le dicta el seu entorn...no sé ja es veurá.beset.fins a promte!
I jo, i jo. Aquesta realitat tan polièdrica ens desbarata un poc, és cert. Un bes.
Publica un comentari a l'entrada