dimecres, 17 d’agost del 2011

17/8/11


Aquest colp no m'ho esperava. A més, com si d'una bomba de fragmentació es tractés, són molts els petits colps mortals en que es divideix. Quants al departament estaven assabentats i han callat? Qui ha estat el principal impulsor? Qui no ha estat prou ferm en l'oposició? Quants pensen que aquesta arbitrarietat ningú mai no la farà servir en ells? A qui pot, al cap i a la fi, alegrar aquesta malifeta? Maigret. Jules Maigrit, comissari en cap de la policia judicial de París, et despatxen.

Au, s'ha acabat. "En reconeixement als serveis prestats a aquesta comunitat i per la seua inigualable tasca en contra del crim se li atorga la medalla de la Legió d'Honor de la República Francesa com a colofó d'una carrera impecable i irrepetible a favor de la llei i de l'ordre, i amb l'objectiu primer del benestar dels seus conciutadans. París, agost 2011, el President de la República Francesa. N.S."

Qui està al darrere de tanta hipocresia? Acabes identificant-te de manera tan profunda amb el teu historial, amb els fets que et representen que arribes a creure't tan inamovible com ells mateixos. Vull pensar que molts admiren el que fins ara he estat capaç de fer, però me n'adone que la meua presència els resulta totalment prescindible, com un expedient que algú arxiva sabedor de la seua vàlua, però també de la seua més que dubtosa utilitat futura.

El que no acabe de copsar és la conjuntura en que tot aquest assumpte es precipita com una urgència no vista fins avui. La crisi, les retallades pressupostàries... Bé, bla, bla, bla… Però al bell mig de dos afers tan greus com el de la xica del riu i el de les dones grans, amb més que possible connexions? Per què? I els dubtes més que raonables sobre el o els tops al dintre del departament, i dels que vaig fer coneixement al cap de seguretat? No sembla el millor moment per a desfer-se -amb tots els honors, és clar- de l'únic que a hores d'ara pot arribar a tindre la capacitat d'aclarir, si no la totalitat de l'enrenou, sí algunes de les circumstàncies principals.

D'alguna manera, aquesta idea un tant novel·lesca de la conxorxa criminal d'ampli abast social pren cos als meus temors més irracionals, més inconfessables, més privats. Hauré d'acceptar la distinció i retirar-me honrosament a la meua caseta del camp? O, molt al contrari, i per primera volta a la meua vida, desobeiré els meus superiors i faré ressò públic del que considere una decisió no només equivocada, sinó gairebé abjecta? Bé, no sé qui, entre els meus jos, guanyarà la partida, si el disciplinat o l'indignat, però siga com siga no prendré la decisió sinó amb una bona dosi de fetge. Tal i com Díaz Grey diu que fa gairebé tothom. Les raons ja vindran desprès.

J.M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

Açó comensa a relacionarse amb bona part de la societat i amb altres greus problemes...no sé que pensar,bó sí sé que pensar pe´ro sense cap eixida.beset.

Lapsus calami ha dit...

Sembla que algunes coses estan de l'inrevés. A on anem a aplegar?