20/8/11

D'un pèl ha estat que el Maigret no m'agafés entrant a l'oficina. Anava a girar el cantó i l'he vist, plantat amb els braços als costats com fan les dones empipades, geloses, quan li passen comptes a la pocavergonya que les ha furtat el seu home. Això sí, amb paraigües inclòs. Redéu, si un afer no l'has tancat del tot ja s'encarregarà ell de tancar-te a tu en un laberint d'imprevistos i entrebancs.

Aquesta dona que em vaig trobar morta al seu pis deu ser el lligam. Què si no? Però ella no sabia aquesta adreça. O havia fet indagacions pel seu compte. Potser no era tan ximpleta com jo l'hi feia. Bé, ara ja en té el meu cognom, comissari, H. Verdoux; i un lloc per a registrar amb un munt d'informació que, tot i no suposar una amenaça directa, m'obliga a repensar les meues prioritats.

Tindré que esfumar-me, com qui diu. Ara estic, ara ja no sóc. El gran Henri, com el Houdini. Angers o Grenoble són destins on els meus negocis poden prosperar ràpidament. O no. Però tampoc puc anar amb massa melindros. I vaig curt de pressupost, molt curt. Només faltaria que tingués que tornar a barallar-me amb els marietes dels pitjors billars de París, i arreplegar uns pocs cales per a fugir d'aquí.

Ja n'he fet les maletes. Bé, la maleta. Lleuger d'equipatge, com els fills de la mar. On he llegit aquests versos? Ni me'n recorde ni tinc ganes de fer-ho. Un parell de mudes. El necesser. Les camises. Uns pantalons. Els mocadors… He de reconèixer que des que he canviat de negocis els meus efectes personals s'han reduït a lo absolutament imprescindible.

En una de les meues fugides més precipitades, vaig coincidir, a l'expresso de mitjanit cap a París, amb un pianista de segona que feia concerts a tot arreu acompanyant cantants -habitualment dones, sopranos- de veu declinant. Em va dir que odiava viatjar, el que per a la seua professió era un gran handicap. Sap -em va confessar- sóc una mena de delinqüent fugint de mi mateix. El mínim d'objectes personals. I una vida gairebé de carrusel de fira anònima pels llocs més anònims que mai no puc recordar. Una mena de meuca donant plaer amb acord verbal previ i pagament al final de l'acte. I amb la mateixa salut de ferro, si no a les primeres de canvi et fiquen en una caixa. N'hi han de grans músics que no ho suporten. Chopin amb prou feines donà una trentena de concerts públics, ho sabia?, s'estimava molt més els salons aristocràtics, la privacitat. Sabia el que es feia. Un concert és molt més que interpretar unes peces, implica una entrega que molts senten com obscena... Em vol dir -li vaig replicar- que el joc de l'amor amb seduccions a contracor, gelosies i rancúnies amagades són a la platea fins i tot del teatre de províncies més abandonat per les muses?... I tant, monsieur, el corpus delicti sempre es queda damunt del piano... M'hagués agradat sentir-lo tocar...

H.V.