dimarts, 2 d’agost del 2011

2/8/11


Podria ser uns dels millors que he pres en aquesta vida. Ben preparat, com cal, sí senyor. El punt de l'aigua, immillorable, sembla la que preníem als temps del cau del Vian. Encara es pot beure aigua neta a l'illa, qui m'ho havia de dir. I ben freda, sembla que em coneixen de tota la vida. Avui, però, tinc l'ànim ofès, empipat, i no l'assaboreixe en plenitud. Aquest nou Landrú em té cavil·lós.  Tampoc les tinc totes que els últims casos de desaparicions i assassinats de dones grans, vídues o no, però sempre amb petites fortunes, estiguen lligats. Per què els cossos apareixen en llocs tan distants uns dels altres i sense cap connexió aparent? Per cert, parlant de llocs, prendré nota d'aquest, m'agrada: Chez Vic, Rue du Crochet des Chevaliers cantonada Rue de l'Absinthe. Aquest París mai l'acabes de conèixer. 

Ara mateix no sabria dir com és que he arribat aquí. És tot tan confús. De fet, aquestes notes no són sinó un ociós intent d'aclarir-ne dubtes de la investigació. Per què ho faig, doncs? Massa vegades m'ho he preguntat i mai he arribat enlloc. Però heus ací, que seure'm a un cafè -dins, entre els parroquians, o fora, a la terrassa- prendre'm, segons què i el rellotge, un aperitiu, cervesa, vi o qualsevol altra cosa, mentre faig anar la pipa i prenc notes al quadern, m'ha servit sempre, si no per a resoldre assassinats, almenys per a calmar-me. Apaivaga el meu neguit tindre les mans ocupades per l'estilogràfica, el tacte del paper, la fredor del got o la tebiesa de la tassa. Veure sortir, pel nas i gris, el fum blavenc del tabac untuós i aromàtic a la pipa. I sentir el traç del plomí mentre deixa el seu rastre brillant assecant-se amb una immediatesa que no té la sang. I observar la gent. Les dones, primer, sempre. I després, els tipus, homes o dones, que em semblen capaços de maldats. I, la veritat, gairebé tots m'ho semblen. Sobretot, els dies que com avui estic totalment desorientat. 

Aquests dos, si més no, que tinc al meu davant. Els dos porten bigot. U va en ulleres, l'altre no. Ja pentinen un cabell prou blanc. U, escàs; l'altre lleument arrissat. Mantenen les distàncies, no són íntims, però s'entenen força ve. El que porta ulleres és molt menys curós amb el seu aspecte, però no és descuidat, senzillament no acaba d'importar-li gran cosa. L'altre, però, és quasi un dandy. Fins i tot un poc passat, que ja no està en anys de seduir, a no ser que parlem de dones grans, vídues. Ai, redéu, em té obsessionat la cosa. El del colze embenat, el de les ulleres, no podria matar un rossinyol, és feble, i això el fa perillós. De l'altre no m'atreviria a dir quines maldats li fan joc amb el seu mig somriure. Així de maldestre estic avui. Però és ben cert que els que són tan polits sempre tenen coses que netejar a la seua ànima. Molt diferent del jove que acaba d'entrar. És americà, de segur. Apostaria la meua pipa, la de fumar, no l'altra, i no la perdria. Són gent sana, no han passat fam, no tenen rancúnies amagades als passadissos dels records. Viuen i deixen viure. Veu la cervesa amb la innocència d'un got de llet. El cambrer li ha donat la benvinguda pel seu nom, Tom, deu estar a l'hotel de la cantonada. I és que n'hi ha de dies que donaria alguna cosa perquè el món sencer pogués amagar-se endins d'aquest llum que cau per terra i entra al cafè donant-li cos al fum del tabac i besant-me suaument les mans ocioses entre el paper, la ploma i el pernod. 

J.M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

molt interesant,m'agrada la relació que tenen uns posts amb els altres.Perfecte.

Lapsus calami ha dit...

La cosa va com va, ja veurem. M'agrada la humanitat del Maigret.