30/8/11

Fa uns dies que tinc la impressió d'estar tancant finestres, posant llençols als mobles i cobrint tot allò que la pols dels dies pot soterrar a l'oblit. M'agradaria, si més no, aclarir el cas de la xica del riu. Del Verdoux i la dona del pis, tot i les coincidències amb el de la noia, no sé què pensar. Crec que la investigació s'allargarà i que el Clouseau cremarà en ella el poc prestigi que li queda. D'això que he tornat al cobert del riu.

Aquest barracó de fusta ja té els seus anys. Els senyals de podrit són per tot arreu. L'hem escorcollat en profunditat. Detall per detall. Centímetre a centímetre. Però alguna cosa em diu que ens hem deixat traspaperat entre les contingències el més important. La nau és allargada. Té un finestral ampli en un dels dos cantons més curts. I dues finestres a cadascun dels laterals allargats. La porta és al cantó enfrontat del finestral. A la teulada s'obren un parell de lluernes que donen una bona il·luminació natural a l'estança. Només entrar et trobes al costat dret una amplia cabina de fusta i vidre, l'oficina. I a la banda esquerra un petit cau, l'excusat, amb lavabo i vàter.

Aquest magatzem taller, avui en dia desballestat, feia funcions de manteniment i reparació de petites embarcacions fluvials d'esplai, i l'empresa tenia baix la seua responsabilitat el bon estat dels petits molls de pilons o pantalans que al llarg del riu fan servir els navegants ocasionals. Però amb l'expansió dels materials plàstics, la fibra de vidre i d'altres, a la fabricació d'embarcacions, el taller va venir a menys i acabà tancant. Gairebé era una petita drassana, però avui només és un lloc perdut i polsegós a la ribera del riu.

Ho hem regirat tot una i altra volta. Els nois de la científica estaven molt interessats en aclarir el cas. Sempre que les víctimes són xiquets o dones joves posen tot el seu ofici, però res. No varen trobar res significatiu. Com deia el seu cap, algú s'ha pres massa molèsties en no deixar-hi cap rastre aclaridor dels fets.

Sembla que la noia va ser retinguda varies hores abans del sacrifici final. I que era lligada de mans i peus. Als canells i als turmells li quedaren marques. N'hi han rastres de la seua sang i de pèls, com si hagués estat asseguda a terra, amb alguna ferida, però prou lluny del lloc on va aparèixer estès el seu cos. Les mans lligades al darrere, el que li hagués produït aquelles esgarrinxades a la par posterior de les aixelles. No era emmordassada, no feia falta, era muda. I no ens va poder deixar ningun senyal, ningun avís. O no l'hem sabut trobar.

¿Sabia o s'imaginava qual seria el seu final? ¿Tenia alguna relació amb els seus assassins? Què poc sabem d'aquesta xica. Ningú, als àmbits i llocs freqüentats pels sordmuts la troba a faltar. Ninguna denúncia de desaparicions de noies quadra amb la seua descripció. No portava, o no li deixaren, la seua documentació. Només el sobre amb la recepta i les fotos. I una llegenda tatuada damunt del borrissol del pubis: Els llavis de Caront. ¿On és, on ha quedat el teu òbol?.

J.M.